SEGONA
PART: LA URTICÀRIA 9.
La picada d’una ortiga L’ortiga
es caracteritza perquè té les tiges i les fulles completament recobertes
d’uns pèls que estan disposats de forma inclinada. Aquests pèls
petits tubs molt fràgils que estan plens d’un líquid anomenat àcid
fòrmic. La punta d’aquests pèls és com una agulla que quan
toquem els pèls en la direcció "adequada" forada la pell
i deixa entrar l’àcid fòrmic que es desprèn quan el pèl
es trenca. Aleshores la zona que ha entrat en contacte amb l’àcid experimenta
una reacció nociva que s’anomena urticària i per aquest motiu aquests
pèls s’anomenen pèls urticants. Aquesta
és la cara dolenta de l’ortiga i la més popular ja que és
per aquest motiu pel qual tothom coneix l’ortiga.
 (Detall
dels pèls)
10.
L’àcid metanoic o l’àcid fòrmic
L’àcid fòrmic,
o també anomenat àcid metanoic, és l’àcid orgànic
més simple que existeix i pertany al grup dels àcids carboxílics,
el grup funcional dels quals que correspon a la fórmula –COOH s’anomena
grup carboxil i confereix les propietats àcides a la molècula. La
fórmula de l’àcid fòrmic és HCOOH. Entre
altres propietats l’àcid metanoic és un àcid dèbil,
líquid, incolor, d’olor irritant, el punt d’ebullició del qual és
de 100,7ºC i el de congelació de 8,4ºC i és completament soluble
en aigua perquè la seva cadena carbonada és molt curta. S’utilitza
a la indústria química en tints. I a la naturalesa es troba al verí
de les formigues i de les ortigues. 11.
La urticària El
contacte de la pell amb l’ortiga causa que els pèls que cobreixen les seves
fulles i les tiges es trenquin i que l’àcid fòrmic que contenen
sigui injectat i provoqui ràpidament una reacció irritant que s’anomena
urticària. Tot
i que ens centrarem només amb el tipus d’urticària que produeix
la picada de l’ortiga, hem de dir que n’hi ha de molts tipus i provocada per causes
molt diferents, encara que evidentment tenen moltes coses en comú. Per
exemple pot ser de tipus local o afectar la major part del cos o pot ser causada
pel sol i la calor o bé per al·lèrgia a algun aliment. La
urticària està caracteritzada per una reacció interna d’antigen-anticos
semblant a una al·lèrgia. És a dir, en el nostre cos entra una substància
estranya, l’antigen, en aquest cas l’àcid fòrmic, i les defenses
del nostre cos, els anticossos, l’intentaran eliminar. Aquesta reacció
interna que combat l’anticos, l’àcid fòrmic, la inicia i controla
la histamina. Els basòfils, un tipus de leucòcit, són els
encarregats de segregar la histamina quan el teixit epitelial detecta el contacte
amb algun verí. La histamina provoca aleshores la dilatació dels
vasos sanguinis de la zona afectada. Així, com més rec sanguini,
més glòbuls blancs hi podran arribar. I a més a més,
aquesta dilatació provoca la disminució de la pressió sanguínia
i per tant més permeabilitat dels vasos, així, els macròfags
i els limfòcits, encarregats de segregar els anticossos, poden sortir dels
vasos per arribar als teixits. Les
conseqüències externes d’aquesta mena de batalla entre els antígens
i els anticossos es mostren amb l’aparició de petits granets o ampolles,
una lleugera vermellor i l’augment molt lleuger de temperatura com en una inflamació
local, tot això degut a la dilatació dels vasos sanguinis que la
histamina ha provocat per tal d’augmentar les defenses. En
els pèls urticants també s’hi troben la serotonina i l’acetilcolina,
i per tant, quan toquem una ortiga, també entraran aquestes substàncies
en la nostra epidermis. Aquestes substàncies estan relacionades amb l’activitat
del sistema nerviós. Com que les seves quantitats augmenten encara que
molt lleugerament en el nostre cos, possiblement siguin les responsables de la
forta sensació de cremor i picor que tenim després d’una picada
d’una ortiga i que, per sort, dura tan sols uns pocs minuts. Després,
la reacció desapareix sense deixar rastre. En
resum, no es creu que sigui l’àcid fòrmic el responsable de la picor
i les molèsties de la urticària després d’una picada d’una
ortiga sinó la combinació de tres elements: la histamina, la serotonina
i la acetilcolina. La histamina produeix el picor i la dilatació dels vasos,
l’acetilcolina provoca la sensació de cremor, la serotonina contribueix
a augmentar l’efecte de la histamina i l’àcid fòrmic és,
en certa manera, l’antigen que inicia la reacció d’urticària.
Segons
la OSHA, Organisme Americà per la Seguretat e Higiene en el treball, el
nivell d’exposició ambiental permesa d’àcid fòrmic es situa
en 5 ppm i es mostra com irresistible a 10 ppm. D’una escala de l’1 al 4 la toxicitat
per contacte de l’àcid fòrmic amb la pell es situa en 3. Estudis
fets en conills situen la dosi mortal per injecció subcutània en
1g/kg i en una dosi de contacte amb la pell en 20 ml/kg.
A Austràlia i Nova
Zelanda existeix una espècie d’ortiga endèmica que provoca una reacció
molt més greu a la que nosaltres coneixem i en alguns casos documentats
ha causat la mort. Es tracta de la Urtica ferox o Ongaonga, com l’anomenen
en Maori. És més llenyosa que les nostres, més gran i alta,
és realment un arbust, i presenta nivells molt alts d’acetilcolina i histamina.
S’han descrit molts casos d’animals intoxicats en penetrar a dins d’aquesta planta
i el cas d’un humà que va morir al cap de cinc hores després se
ser violentament picat. 12.
Perquè en aigua no piquen? L’àcid
fòrmic no ens fa reacció quan submergim l’ortiga en aigua i la sacsegem
una mica, perquè els fràgils pèls es trenquen i l’àcid
es dissol completament en l’aigua, degut a què la seva cadena hidrocarbonada
és molt curta i fàcilment ionitzable. En
l’aigua l’àcid metanoic reacciona de la següent manera: HCOOH
+ H2O à HCOO- + H3O+
13.
Perquè sense respirar no piquen? Si
deixem de respirar durant uns pocs segons aconseguim desoxigenar la sang. L’oxigen
és l’encarregat de donar sensibilitat a la nostra pell. Si toquem una ortiga
en aquestes condicions ens sortiran els granets igualment perquè la histamina
haurà dilatat els vasos en presència de l’àcid fòrmic,
però no notarem la coïssor. També
al cap de 12 hores de la recol·lecció desapareixen les propietats urticants
de l’àcid fòrmic. | 