Característiques de la ruca

Aquest article ha estat avalat per Julián Masats - Enginyer tècnic agrícola especialitzat en hortofructicultura i jardineria.

Com és la ruca?

Què és la ruca?

Nom comú: Ruca, ruca pudenta, ruqueta, card oruga.

En castellà: Rúcula, eruca, eruga, oruga, jamarguillo, oruga vejigosa, berza oruga, oruga blanca, aballicos, picograjo, roqueta. En francès: Roquette. En italià: Rocchetta, rucola, rucola comune. Antigament se l’anomenava Oroth, i apareix així esmentada a la Bíblia.

– En Anglès: Arugula, rocket plant, garden rocket, salad rocket.

Nom científic de la ruca: Eruca vesicaria Cavanilles.

ruca
A la imatge: fulles de ruca, típicament pinnatisectes.

Etimologia: Eruca prové de el llatí urere, que significa “cremadora”, referit al fet que el consum de ruca escalfa el cos. Vesicaria fa referència a l’aparença de les seves fulles en forma de vesícules.

Sinònims taxonòmics (no acceptats): Brassica eruca L .; Eruca vesicaria spp. sativa Tellhung; Eruca sativa Garsault.

Família: Brasicaceae, brassicàcies o Crucíferes.

Hábitat: Planta originària del sud d’Europa i d’Àsia occidental. Es troba als camps, marges de camins de les regions mediterrànies i terrenys nitròfils: sud d’Europa, nord d’Àfrica i oest asiàtic. Estesa a Amèrica del Nord.

A la Península Ibèrica, la ruca és molt freqüent a la part occidental de Catalunya, a Aragó, València, Múrcia, a la Meseta i a les rodalies de Madrid.

Descripció botànica de la ruca

Amb el mateix nom popular s’amaguen tres espècies diferents: la ruca o crèspol (Diplotaxis tenuifolia L.), la ruca o ravenissa mural (Diplotaxis muralis L.) i la ruca ruqueta (Eruca vesicaria L.).

La ruca (Eruca vesicaria) és una herba anual que mesura de 15 a 50 centímetres d’alçada (fins a 1 metre si se la deixa créixer). Es caracteritza pels densos pèls aspres que li recobreixen la tija.

Fulles profundament dividides en segments dentats que poden arribar fins a la nervació central de la fulla, de lirado-pinnatífides a pinnatisectes. Grandària entre 7,6 i 18 centímetres de llarg. Les seves fulles són comestibles (plantes joves de menys de 30 centímetres d’alçada) i posseeixen una forta olor (a causa del seu contingut en glucosinolats).

Floreix a la primavera, entre abril i maig en l’hemisferi nord. La inflorescència sorgeix d’una tija floral que pot mesurar entre 60 i 90 centímetres d’alçada. Es corona per flors blanques en raïms, en forma de creu, compostes per quatre pètals blanquinosos o groguencs, d’uns 15 o 20 mil·límetres, amb petites venes de color fosc entre marró i violaci. Sèpals entre 7 i 12 mil·límetres, persistents fins a la maduresa del fruit en algunes ocasions.

Com és el fruit de la ruca?

ruca
Foto de flors de ruca

Els fruits són síliqües allargades que acaben en una mena de bec; de color vermellós, enganxades a la tija i de mida entre 1 – 2,5 cm de llarg per uns 4 – 6 mil·límetres d’ample. Són erectes, glabres (o algunes vegades híspids), amb una vena sortint a cada cara i acabats en punta.

En la maduresa, els fruits s’obren i descobreixen del seu interior dues sèries de llavors rodones molt petites (biseriadas), entre 1,5 i 2 mil·límetres de diàmetre cadascuna, lleugerament aplanades i de color ocre.

Es reprodueix per llavors i el seu creixement en zones càlides és molt ràpid.

Usos de la ruca

Tot i que aquesta planta s’ha fet popular pel seu ús en amanides, el fruit madur antigament també es recol·lectava abans que s’obrís, per obtenir-ne les llavors.

Les llavors d’aquesta espècie contenen un 30% d’oli i una essència sulfurada de sabor picant, semblant a la que proporciona la mostassa (Brassica nigra – també una crucífera).

Compostos de la ruca

– Greixos: La fulla de ruca té un contingut molt baix, pràcticament nul en greixos (> 1%). No obstant això, les llavors d’aquesta planta contenen un 30% d’oli. Del premsat de les llavors s’extreu el que es coneix com a oli de Jamba o oli de Taramira. Aquest oli NO és comestible, sinó que s’utilitza amb finalitats cosmètiques i medicinals.

– Oli essencial: Aquestes llavors contenen una essència sulfurada o ensofrada, de gust picant, que conté glucosinolats (glucosativina, glucorrafanina i glucoerucina), que es descomponen al cos en isotiocianatos (sulforrafano, erucina i iberina, respectivament), potents antioxidants.

– Minerals: Les crucíferes es caracteritzen per ser plantes molt riques en minerals i oligoelements. Estudis científics demostren que les plantes de la família Cruciferae són una font natural dels minerals essencials per a l’ésser humà.

– Vitamines: Les fulles són riques en vitamina C, vitamina A i àcid fòlic especialment.

– Carotenoides: Zeaxantina i β-criptoxantina.

– Flavonoides: La planta és rica en fenols com el kaempferol, isohamnerin i la quercetina.

Classificació botànica de la ruca

Classificació botànica de la rúcula
Regne Plantae
Subregne Tracheobionta
Divisió Magnoliophyta
Classe Magnoliopsida
Subclasse Dilleniidae
Ordre Brassicales
Família Brassicaceae o Crucíferas
Gènere Eruca
Espècie E. vesicaria Cav.

E. sativa Gar.

Més informació sobre altres plantes.

Editorial
Escrit per Editorial Equip de Botanical-online encarregat de la redacció de continguts

23 Juliol, 2020

Altres articles d'interès

El material que aquí es traballa té caràcter informatiu. En cas de dubtes, s'ha de consultar al facultatiu.
"Botanical-online" no es fa responsable dels perjudicis soferts per l'automedicació.

Botanical-online és una pàgina informativa que descriu, entre altres temes, els usos tradicionals de les plantes des d'un punt de vista terapèutic. Les seves descripcions no substitueixen el consell professional. Botanical-online no es fa responsable de l'automedicació i es recomana consultar amb el facultatiu.
Acceptar