4. Cultiu

Europa és on es cultiva més l’ortiga i especialment per a aplicacions medicinals, però cada cop més s’està estudiant, sobretot a Europa, Àustria, Alemanya, Finlàndia i Anglaterra, la possibilitat de fer-la servir per a usos industrials.

Des de la sembra fins que l’ortiga germina no arriben a passar les sis setmanes si l’ortiga es troba en les condicions adequades. Necessita sòls molt fertilitzats sobretot en nitrogen i fosfats, és preferible que hi hagi una capa de matèria orgànica per millorar i accelerar el creixement, si pot ser la terra ha de ser flonja i la temperatura idònia oscil·la de 25 a 15ºC. Un cop l’ortiga està establerta ja es pot dir que tenim el cultiu completament assegurat durant uns deu anys ja que és una planta resistent als herbicides i als insecticides, per tant combatre les males herbes i les plagues no seran cap problema, a més que no caldrà usar molts productes químics ja que és molt competitiva i resistent a l’acció dels insectes.

El primer any de producció el cultiu no és gaire eficient, però a partir d’aleshores la producció mitjana que s’espera obtenir és de 6 a 9 tones per hectàrea i normalment es fa una collita més d’una vegada a l’any per obtenir les qualitats òptimes desitjades ja que si l’ortiga és molt vella les perd.

El cultiu d’ortigues és fàcil d’establir, relativament fàcil d’organitzar, però és difícil eliminar les ortigues que després del període de producció ja no resulten eficients. Tenen una gran capacitat de reproducció, són molt resistents, s’adapten fàcilment i tenen una àmplia tolerància als factors abiòtics. Això si, no es podrà establir un cultiu d’ortigues en sòls pobres i molt secs, per això el cost del manteniment del cultiu pot ser elevat si és que hem de fertilitzar la terra.

La primera vegada per formar el cultiu es fa una sembra, però un cop l’ortiga està establerta la reproducció de les ortigues es pot fer mitjançant els esqueixos, és a dir, tallant fragments de tija i plantar-los perquè arrelin. Aquest sistema és senzill, però molt laboriós sobretot en produccions a gran escala. Si per contra es vol seguir pel mètode tradicional de la sembra les llavors s’han de guardar en un lloc sec.

4.1 Recol·lecció

La planta s’ha de collir quan els principis actius estan madurs. En el cas de l’ortiga pot recollir-se des de principis de primavera fins a la tardor. Si no s’ha d’utilitzar després de collir-la s’haurà de assecar a l'ombra i guardar-se en un lloc sec. S’ha de tenir en compte que les plantes seques van perdent a poc a poc les seves propietats.

En resum, seria ideal utilitzar la planta fresca en determinades ocasions i si s’ha de assecar s’hauria d’usar el més ràpid possible.

Les arrels s’han de recollir a finals d'agost, quan són joves, i després d’assecar-les al sol, s’han de guardar en un recipient hermètic. Les llavors, en canvi, no necessiten cap tractament especial.

Evidentment, abans de tractar la planta o usar-la, s’han de retirar les fulles pansides i netejar les restes de terra. Amb l’ortiga hem d’anar amb compte, perquè a vegades ens interessaran principis actius, com la histamina o l’àcid fòrmic, que es troben en els pèls urticants. Si submergim la planta en aigua per netejar-la i després la retirem i procedim a fer la infusió no aconseguirem els efectes desitjats. Això és degut a què en submergir la planta en aigua els pèls urticants es trenquen i la histamina i l’àcid es dispersen en l’aigua, per tant quan prenguem la infusió no ingerirem els principis actius.

En conclusió, quan ens interessin els principis actius que contenen els pèls urticants utilitzarem la planta recent collida i només netejarem l’arrel per despendre la sorra i intentarem deixar els pèls intactes.