Plantes verinoses

PLANTES VERINOSES

Des de l’antiguitat hem utilitzat les plantes com a font d’alimentació. D’elles obtenim fruits, fulles, arrels i tiges que ens proporcionen una font ingent de nutrients. No obstant, fruit de l’adaptació al medi o com resultat dels seus processos metabòlics, els vegetals han anat desenvolupant uns components que resulten tòxics. Des de temps prehistòrics l’home ha hagut d’anar experimentant en el seu propi cos les propietats de les plantes. A vegades s’ha cobrat la recompensa al descobrir la comestibilitat d’una espècie; altres vegades ha hagut de pagar amb la seva pròpia vida la seva falta d’experiència. Conèixer quines plantes eren comestibles i quines plantes eren verinoses va ser en temps prehistòrics una necessitat bàsica per a l’espècie humana.

A més d’una qüestió de supervivència, l’home sempre ha sentit una gran atracció cap a les plantes verinoses o tòxiques, no sols pel que representen de prohibit sinó perquè, del seu coneixement, podria extraure aquells principis per a usar-los en benefici propi. Així, d’algunes va obtenir potents verins que va utilitzar per a eliminar als seus enemics. Així, per exemple, fabrica fletxes utilitzant la fusta del teix (Taxus baccata) amb les que produïa ferides mortals en els seus contrincants. Amb la cicuta (Conium maculatum) s’elaborava una tisana mortal, molt utilitzada pels clàssics, tal com ens relata Sòcrates que va experimentar en les seves pròpies carns els símptomes de l’enverinament tal com el mateix va deixar escrit. Més cap als nostres dies s’han seguit utilitzant aquestes drogues vegetals amb una finalitat perversa, tan sols recordar que amb el suc de les llavors del ricí (Ricinus communis), ric en ricinina, una de les drogues més potents del regne vegetal, s’impregnava l’extrem esmolat d’un paraigua per a propinar ferides mortals als enemics polítics.

De la mateixa manera s’han vingut utilitzant verins vegetals per a eliminar espècies animals que podrien convertir-se en plagues perilloses. L’estricnina, alcaloide que s’obté d’espècies del gènere Strychnos i especialment de la nou vòmica (Strychnos nux-vomica), s’utilitza en la composició de molts raticides i forma part del esquer letal que s’està utilitzant d’una manera maligna i desafortunada per a eliminar algunes espècies que competeixen amb les peces cinegètiques dels caçadors. Moltes són les guineus que han mort a l’ingerir aquests fragments enverinats, però molts també els gossos dels propis caçadors i molts els danys que haurà produït aquest mal costum en les vísceres animals a l’ingerir carn animal que, d’una manera o una altra, ha entrat en contacte amb el verí a través de les cadenes tròfiques.

Un verí no ha de matar per a ser considerat com a tal. Hi ha certes drogues que alteren l’estat de la consciència. L’home les ha vingut utilitzant habitualment, bé a la recerca d’un món diferent del real, o per a buscar sensacions plaents noves. Aquestes mateixes substàncies per la seva naturalesa addictiva creen unes dependències que obliguen a ingerir quantitats cada vegada majors, la qual cosa repercuteix en l’estat de salut del consumidor, motiu principal, entre altres menys mèdics, han sigut considerades com a verins. Dins d’aquest grup de drogues tindríem algunes tan conegudes com l’opi que s’extrau del cascall (Papaver somniferum) o l’heroïna, extreta per síntesi a partir de la morfina, un derivat de l’opi.

Altres vegades les drogues s’han utilitzat per a crear una unió entre l’usuari i la màgia o divinitat, una manera de trencar amb la realitat i establir una unió amb una altra realitat més mística. A l’Edat Mitjana la ingestió de belladona (Atropa belladona) proporcionava el “viatge” cap a un món misteriós d’esperits o bruixes. En ple segle XXI la mescalina del peiot (Lophophora williamsii) permet als devots d’Església Americana Nativa, trencar amb la matèria i la racionalitat per a elevar la consciència a un estat d’unió amb la divinitat. Des d’un altre punt de vista, també es contempla com una manera d’aconseguir la curació de les malalties, com la medicina que pot reunir l’home amb l’esperit maligne que va produir la malaltia. La confluència d’aquestes dos idees – religió i medicina màgica – ha portat a la ràpida expansió d’aquest culte, que compta amb més de 400.000 membres.

La immersió de l’individu en aquest món d’al·lucinacions, somnis i fantasies no ha sigut sempre un acte voluntari. A vegades s’han utilitzat els poders al·lucinògens de certes substàncies per a forçosament manipular, dominar o extraure els pensaments d’altres persones. L’escopolamina, un alcaloide obtingut d’una planta de la família de les solanàcies, el jusquiam (hyoscyamus níger) pot canviar la conducta d’algú sense el seu consentiment, o portar-lo a un món de fantasies i vols màgics. Per això esta droga formava part del món màgic medieval, però també ha format part del món de la criminalitat i la tortura política.

Les plantes verinoses no sols han interessat i interessen com a productores de components mortals, màgics, narcòtics, i misteriosos. Aquestos mateixos elements, utilitzats prudent i sàviament, es converteixen en drogues amb propietats medicinals. Tant en la mas tradicional guia fitoterapèutica com en la més il·lustrada i controlada farmacopea apareixen multitud de remeis que tenen com a base en moltes dels seves formules l’ús de les plantes, la majoria d’elles, utilitzades en dosis adequades posseeixen propietats curatives, però en quantitats més grans es converteixen en potents verins.

El recent interès renovat per l’ús i cultiu de plantes medicinals obliga a tenir un cura especial en l’ús de les plantes. Conèixer fins que punt algunes d’elles poden resultar perilloses o mortals és la intenció de l’apartat següent.

Principals components de les plantes verinoses

Molts són els components verinosos de les plantes. Entre tots destacaríem els següents:

Alcaloides

Els alcaloides són compostos que contenen nitrogen de gust amarg. Existeixen aproximadament uns 5000. No són exclusius dels vegetals i s’han trobat també dins del regne animal. Alguns d’ells els podem trobar en la pell de certs animals, com la bufonina, que segreguen els gripaus o la batracotoxina de les granotes del gènere Phyllobates, un dels verins més potents del món, especialment el de l’espècie Phyllobates terribilis capaç de matar a 10 homes amb 1 mil·ligram d’aquesta droga. Curiosament aquest alcaloide també apareix en les plomes dels ocells del gènere Pitohui de Nova Guinea. Es tracta d’una substància que produeix una paralització en el membre que el toca. Altres alcaloides són elaborats per petis animals com a centcames, formigues, marietes, etc.

La majoria dels alcaloides, no obstant, pertanyen al regne vegetal, de tal manera que un 10 % del total de les espècies vegetals contenen algun d’aquests compostos. Apareixen a vegades en tota la planta, com, per exemple, el teix (Taxus bacata) un arbre l’única part del qual comestible és l’aril extremadament apreciat pels pardals. La resta és verinós. En general els alcaloides solen abundar en les següents parts dels vegetals:

Les fulles: Són moltes les plantes que presenten estos compostos en major proporció en els fulles, com el tabac (Nicotiana tabacum) o el te (Camellia sinensis)
Les llavors: Algunes plantes contenen alcaloides en les llavors, com l’estricnina de la nou vòmica (Strychnos nux-vomica) o la cafeïna que apareix en el cafè (Coffea arabica)
Les arrels: A vegades els alcaloides es troben en major proporció en les arrels, com la pitolacina que apareix en el raïm de moro o arbre de tinta (Phytolacca americana), l’arrel verinosa de la tora blava (Aconitum napellus) o la atropina que apareix principalment en l’arrel de la belladona (Atropa Belladona)
Els fruits: Exemples de plantes amb alcaloides en els fruits els trobem en la cicuta (Conium maculatum), o en les baies de la belladona (Atropa belladona)

Funció dels alcaloides:

S’ha discutit molt sobre la funció que els alcaloides exerceixen en el món vegetal sense que s’hagi arribat a donar cap raó concloent. Entre les moltes interpretacions tindríem les següents:

Valor defensiu: S’han considerat aquests compostos com una manera que tenen els vegetals de protegir-se enfront de l’agressió dels animals, la qual cosa sembla només cert en part perquè en molts casos aquests productes tenen poc d’efecte envers dels atacants. És curiós, per exemple, el cas de l’escarabat del Colorado (Leptinotarsa decemlineata) les larves del qual poden alimentar-se de fulles de solanàcies com el tomàquet, la patata o fins i tot la belladona sense que els seus perillosos alcaloides arriben a afectar-li.
Valor hormonal: La seva funció seria equivalent a la que realitzen les hormones e equiparables a l’hormona animal adrenalina. La veritat és que sol coincidir els nivells més alts dels mateixos amb els moments de metabolisme més intens.
Valor alelopàtic: Segons aquesta interpretació, les plantes utilitzarien els alcaloides per a influir positiva o negativament sobre altres espècies pròximes, bé per a comunicar-se amb espècies semblants o inhibir el creixement d’altres que podrien resultar competitives, com la cocaïna, la cafeïna o l’estricnina que impedeix el creixement d’altres espècies al seu voltant.

Com afecten els alcaloides?

Alguns alcaloides centren el seu radi d’acció en alguna part concreta del cos, encara que molts d’ells poden actuar en distints fronts a la mateixa vegada. Entre les parts més afectades tindríem les següents:

· Sistema nerviós: Alguns exerceixen una funció estimulant del sistema nerviosos central (SNC) com la cafeïna (cafè i especialment en el te), la teobromina (cacau) o l’estricnina (nou vòmica) que, en dosis molt petites també resulta convulsiu. Altres, com l’escopolamina del jusquiam exerceixen una funció tranquil·litzant, es per això que s’utilitzen en medicina com a sedants. La morfina, un derivat de l’opi que s’extrau del làtex de la càpsula del cascall (Papaver somniferum) constitueix el principal somnífer. Hi ha també alguns, com l’aconitina (tora blava) que, encara que inicialment siguin estimulants, posteriorment són paralitzants.

. Músculs: Poden afectar a tota la musculatura, produint espasmes violents i molt dolorosos, com l’estricnina, que causa grans convulsions que condueixen a la mort per asfíxia o esgotament. També poden actuar sobre certs músculs concrets, provocant la seva dilatació, tal com ocorre amb l’escopolamina (jusquiam) responsable de la midriasis o dilatació de la pupil·la. L’efecte contrari el provoquen altres com l’eserina que conté la fava del Calabar (Physostigma venenosum) que s’utilitza en oftalmologia per a contraure les pupil·les dels ulls, o la digitalina de les digitals o didaleres (Digitals sp) que actua sobre el múscul cardíac.

· Sistema digestiu: Alguns són molt tòxics per a l’aparell digestiu, produint irritacions violentes de totes les mucoses gàstriques amb manifestacions tan típiques com a diarrees, vòmits, etc. Entre aquests verins un dels més efectius són les llavors del ricí (Ricinus communis) que contenen l’alcaloide ricinina, les propietats del qual s’han utilitzat com purgant, encara que resulta extremadament perillós, atès que un parell de llavors ben mastegades poden resultar mortals per a un nen . Igualment agressiu per a l’estómac constitueix la colquicina del còlquic (Colchicum autumnale). Cal mencionar aquells que ataquen el fetge causant lesions hepàtiques, (cirrosi, hepatitis, càncer, etc.), com la cinoglisina de l’herba berruguera (Heliotropium europaeum)

· Sistema circulatori: El seu efecte es realitza sobre els vasos sanguinis com la reserpina de la Rauwolfia vomitoria que baixa la pressió sanguínia, per la qual cosa s’utilitza per a tractar la hipertensió. Alcaloides que exerceixen un efecte contrari serien, per exemple, l’esparteïna de la godua (Cytisis scoparius) les propietats hipertensives de la qual s’han aprofitar per a incrementar el metabolisme i propiciar l’eliminació de líquids en persones afectades per obesitat.

· Aparell respiratori: Dins d’aquest apartat tenim alcaloides que tenen la propietat de dilatar els bronquis possibilitant un augment de la respiració. Així, l’escoparina continguda en les flors de la godua (Cytisis scoparius) ha estat utilitzada per a combatre malalties respiratòries. Igualment l’efedrina, un alcaloide amb propietats semblants a l’adrenalina produït per espècies distintes de del gènereEphedra, s’ha utilitzat com descongestionant en el tractament d’afeccions bronquials i asma, a més de posseir propietats estimulants. La FDA (Direcció d’aliments i drogues a USA) ha prohibit el seu ús recentment. Molts alcaloides que actuen sobre l’aparell respiratori, quan superen les dosis permeses, produeixen parada respiratòria.

. Psicotròpics: Altres alcaloides formarien part del grup dels anomenats psicotròpics, que són aquells que afecten a la ment, alterant la percepció. Entre ells hauríem de mencionar:

Al·lucinògens: que produeixen al·lucinacions o alteracions en el pensament, sentiment o percepció en forma d’il·lusions distorsionades de la realitat o de percepció de realitats inexistents. Dins d’aquest apartat tindríem drogues com la mezcalina que forma part del peiot (Lophophora williamsii), la cannabina del cannabis (Cannabis sativa) o la harmalina de la Peganum harmala), la ergotoxina del sègol banyut (Claviceps purpurea), la Muscarina del fong Reig bord (Amanina muscarina).
Narcòtics: alcaloides que provoquen narcosi, és a dir que indueixen a un estat de somnolència. S’utilitzen mèdicament com a analgèsics, encara que creen dependència la qual cosa fa que estiguin regulats legalment. Dins d’aquesta categoria tindríem fonamentalment els opiacis, com l’opi que s’extrau del làtex del cascall (Papaver somniferum). A partir d’ell es produeix la morfina, el principal analgèsic. La codeïna i la heroïna s’obtenen a partir d’aquesta última.
Estimulants: Produeixen un estat d’eufòria i benestar. Entre aquests tindríem alcaloides tan coneguts com la cocaïna que s’extrau de les fulles de la coca (Erythroxylon coca), molt utilitzat per les poblacions andines com a euforitzant, per a combatre el mal d’alçada i permetre un rendiment superior en el treball, a part de moltes altres propietats medicinals que li atribueixen els seus usuaris. Un altre alcaloide dins d’aquest grup és la nicotina, que s’obté del tabac (Nicotiana tabacum) i de la majoria dels membres de la família de les solanàcies, un estimulant que també crea dependència, a més d’un verí mortal en dosis molt baixes. Finalment, mencionarem la cafeïna, alcaloide present en plantes com el cafè (Coffea arabica L.), el te (Camellia sinensis (L.) KUNTZE), el mate (Ilex paraguensis), el cacau (Theobroma cacao L.); el taronger (Citrus sinensis (L.) OSBECK), el llimoner (Citrus limon (L.) BURMAN f.). Excita el sistema nerviós, augmenta el ritme cardíac i afavoreix l’eliminació de l’orina. Un ús prolongat i abundant produeix sobreexcitació, impedeix la son i irrita la mucosa gàstrica. No resulta molt addictiu.

Glucòsids

Els glucòsids són derivats de sucres que s’hidrolitzen fàcilment quan entren en contacte amb una damunt. Entre estos mencionaríem els següents:

Glucòsids cianogenètics: Són aquells que a l’hidrolitzar-se produeixen àcid cianhídric. Aquest producte en el cos resulta extremadament verinós ja que impedeix la respiració cel·lular . Si s’ingereix en petites quantitats, queda transformat en sofre per l’acció del enzim rodanasa. Pres en quantitats moderades comporta vòmits, dificultat respiratòria, debilitat en els membres, visió borrosa. Quan s’ingereix en quantitats majors produeix convulsions, perduda de consciència i parada cardorespiratoria. Una manera de diagnosticar la seva presència en el cos és comprovant la respiració que presenta una significativa olor d’ametlla o el color blavós dels llavis i mucoses de l’organisme. Entre els principals glucòsids cianogenètics tindríem:

L’amigdalina que es troba en l’interior de les llavors de moltes de les espècies de la família de les rosàcies, com l’ametller (Prunus dulcis), la prunera (Prunus domestica), el cirerer (Prunus avium), el presseguer (Prunus persica), la perera (Pyrus communis), la pomera (Malus domestica), l’aranyoner (Prunus spinosa), etc.
La sambunigrina que apareix en l’escorça i els fruits tendres del saüc (Sambucus nigra) i de l’èbol (Sambucus ebulus)
La vicianina de les llavors de la veça (Vicia sativa)
La trifoliína del trèvol comú (Trifolium pratense) o la linamarina del trèvol blanc (Trifolium repens)
La hidrangerina de la hortènsia (Hydrangea macrophylla)

Glucòsids cardíacs: actuen sobre el múscul cardíac, regulant el seu ritme i augmentant la potència del cor, per la qual cosa s’utilitzen per a tractar insuficiències cardíaques o problemes d’arrítmia. Utilitzats en dosis no adequades resulten molt perillosos perquè acceleren massa el ritme cardíac produint taquicàrdies, a més d’altres efectes negatius en l’aparell digestiu, sistema nerviós i musculatura. Quan superen certs nivells produeixen la mort per aturada cardíaca.

Entre els més significatius mencionaríem els següents:

Els glucòsids de les digitals, com la digitoxina, gitaloxigenina i digitoxigenina de la digital (Digitalis purpuria) o la digitoxigenina, digoxigenina i gitoxigenina de la digital negre (Digitalis obscura)
L’oleandrina del baladre (Nerium oleander)
La corolinina de la coronil·la (Coronilla varia)
L’heleborina del marxívol (Helleborus foetidus)
L’asclepiadina de l’Asclepia curavissaca)
Evonimina del sanguinyol (Euvonymus europaeus)

Tanins

Els tanins són compostos polifenòlics molt astringents i de gust amarg. Es divideixen en hidrolitzables i condensats. Industrialment s’han utilitzat les seves propietats per a assaonar pells, a l’eliminar l’aigua de les fibres musculars. Els egipcis ja utilitzaven els fruits de l’acàcia per a esta finalitat. És ben conegut el castany (Castanea sativa) per produir un taní hidrolitzable que s’utilitza en la indústria de la pell. En medicina popular els tanins s’empren per a combatre la diarrea, les hemorroides, per a curar les ferides externes, com bactericides i com a antídots d’altres verins. Aquests compostos han sigut desenrotllats per les plantes com una manera de defendre’s de les agressions externes dels depredadors, és per això que presenten gustos molt amargs i astringents.

Quan s’ingereixen en quantitats superiors a 100 mg diaris produeixen problemes de salut que es manifesten en l’aparell digestiu (diarrees, mal de panxa, presència d’orina en la sang, mal de cap, falta de gana, etc.)

Entre les plantes que presenten aquests components es troben moltes espècies del gènere Quercus (roures i alzines), Sorghum (sorgo), Pinus (pi), en el sumac (Rhus coriaria), en la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi), etc.

Oxalats

Els oxalats (oxalat càlcic i magnèsic) resulten de combinar l’oxalat sòdic vegetal amb el calci i magnesi de l’organisme. Resulten tòxics per als ronyons, al formar cristalls d’àcid oxàlic que no es dissolen i poden precipitar-se en moltes parts del cos, inclòs en el cervell . Poden produir lesions en els ronyons, en les artèries, en l’estómac, etc.

Quan es mengen en quantitat elevada produeixen ràpidament un estat de malestar caracteritzat per l’acció corrosiva d’aquest àcid sobre les mucoses (Les propietats d’aquest àcid són utilitzades per la indústria química com a blanquejador i per a remoure l’òxid dels metalls) Irritació de la boca, gola, estómac, set, vòmits, diarrees, problemes respiratoris, convulsions i, si la quantitat ingerida és prou elevada, parada cardiorespiratoria.

Hi ha algunes plantes, com el ruibarbre (Rheum officinale), amb un 40% d’oxalats entre els seus components. Entre les plantes que posseeixen aquest component es troben les agrelles (Oxalis sp), el nom de les quals científic en llatí significa “àcid” pel seu sabor peculiar. Són comestibles, encara que, pel seu contingut en oxalats, s’han de menjar amb prudència per a evitar els efectes perniciosos mencionats anteriorment. Altres plantes amb continguts elevats en aquests principis són la verdolaga (Portulaca oleracea), l’amarant (Amaranthus retroflexus), o els blets (Chenopodium sp) etc.

Fotocoumarines

Són compostos que exerceixen una funció fototóxica. Externament produeixen lesions en la pell quan estos compostos reaccionen amb la llum solar. Aquests tipus de reaccions es manifesta en forma de dermatitis, lesions cutànies, taques solars, etc. Quan s’ingereixen produeixen lesions internes en el fetge.

Entre les plantes que contenen estos elements, podem mencionar plantes tan conegudes i utilitzades com la figuera (Ficus carica), l’hipèric (Hipericum perforatum), el fonoll (Foeniculum vulgare), l’api (Apium graveolens), la milenrama (Achillea millefolium) o el julivert (Petroselinum crispum)

Olis essencials

Són components que han d’utilitzar-se exclusivament en dosi adequada i en ús extern, donat que presenten una gran concentració de principis actius, que, si se supera la quantitat permesa, resulten extremadament verinosos.

Poden afectar externament a la pell produint dermatitis, al sistema nerviós central, al fetge i són extremadament perillosos quan s’utilitzen en dones embarassades perquè poden produir avortaments.

Entre tots podríem mencionar els pertanyents a moltes plantes aromàtiques mediterrànies, com la sàlvia (Sàlvia officinalis), el romaní (Rosmarinus officinalis), la menta (Mentha sp), l’orenga (Origanum sp)

Saponines

Les saponines són glicòsids vegetals caracteritzats per produir bromera en l’aigua quan es barregen i es remouen, la qual cosa els hi ha favorit la seva condició de sabons naturals i ha fet que algunes plantes com la sabonera (Saponaria officinalis) han estat utilitzades com a tal des de fa molt de temps.

Disminueixen la capacitat d’absorció dels aliments en el tub digestiu, per la qual cosa s’han utilitzat en règims d’aprimament i per a eliminar les mucositats bronquials.

Quan s’ingereixen en quantitats superiors a les permeses, resulten tòxiques produint danys en les mucoses digestives que es manifesten en vòmits, mal de panxa, hemorràgies, mareig, úlceres, etc. Una vegada han passat a la sang, poden produir danys en els ronyons i fetge i afectar al sistema nerviós amb la possibilitat de produir una parada cardiorespiratoria.

Entre les plantes riques en saponines tenim: l’heura (Hedera helix), el galzeran (Ruscus aculeatus), l’espàrrec (Asparagus officinalis), l’aritjol (Smilax aspera), l’aganat (Anagallis arvensis), l’alfals (Medicago sativa), etc.

Més informació sobre plantes